Pàgines

17/10/12

El que jo ja deia fa nou anys d''Egunkaria' i les tortures a Martxelo Otamendi


Ara que el Tribunal dels Drets Humans d'Estrasburg ha tornat a condemnar Espanya per les tortures no investigades al periodista basc Martxelo Otamendi, em ve bé reproduir la intervenció que vaig fer l'11 de març de 2003 en la taula rodona de l'acte de solidaritat amb els companys d''Egunkaria' arran de la seva detenció -i tortura- i el tancament del diari. L'acte, organitzat per Vilaweb, es va fer al Museu de l'Art de la Pell de Vic. Aquesta va ser la meva intervenció:

"Abans que res, gràcies a Vilaweb per convidar-me a participar en aquesta xerrada-col.loqui de solidaritat amb Egunkaria. De fet, en aquests dies ja s'ha dit tot i més sobre el tancament del diari, i per part de persones que coneixen el cas de molt més a prop que no pas jo, com pot ser el seu director, Martxelo Otamendi.

De fet, a EL 9 NOU ja vam deixar clar amb un manifest el nostre posicionament inequívoc de solidaritat amb Egunkaria i els professionals que hi treballen al cap de poquíssimes hores de la seva detenció. 

En aquest dies que a EL 9 NOU estem de celebració dels 25 anys, alguns ens han fet adonar que mentre la premsa europea celebra el seu centenari i en molts casos el bicentenari, la premsa en català tot just estigui celebrant els 25 anys. Malgrat tot, hem aconseguit el període més llarg de premsa en català de tota la història. A Euskal Herria, de moment, ni això. L'Estat ha tancat Egunkaria, com ho va fer l'Estat franquista el 1971 amb el setmanari Presència. I no és pas una comparació en debades.

El periodista Narcís Jordi Aragó, que al 1971, quan la van tancar, dirigia Presència, ho recordava l'altre dia en un article al Punt. El Consell de Ministres franquista va decretar el tancament del setmanari, però el Tribunal Suprem en va revocar l'ordre i va poder tornar a obrir. Narcís Jordi Aragó escrivia: “Perquè tot i les enormes precarietats de l'ordenament legal franquista, devia existir una certa independència i separació de poders. Vam trobar en la instància judicial més alta un corrector de l'arbitrarietat del govern".
  
Ara, ni això. Poder judicial i poder executiu van agafats de la mà. Això és gravíssim. També a El Punt, l'escriptor Víctor Alexandre escrivia aquesta mateixa setmana: "És un dels més greus atemptats contra les llibertats produïdes a Europa en els darrers 60 anys".

El cas Egunkaria és gravíssim per tres aspectes fonamentals:

1) Pel que representa tancar un diari. Un diari no es tanca. En tot cas, si hi ha algú que hi escriu que és un delinqüent, sigui estafador, sigui violador, sigui terrorista, sigui el que sigui, s'ha de detenir, jutjar i, si s'escau, condemnar a aquesta persona, no tot el diari. Perquè condemnant el diari a la seva desaparició es condemna també tota la societat que fonamenta el seu sistema de llibertats, entre altres, en la llibertat de premsa.

2) Pel que representa d'atac a la llengua euskera. Suposo que tots ja sabeu que ara per ara Euskaldunon Egunkaria era l'única diari escrit exclusivament en euskera que hi havia al mercat, producte de l'esforç econòmic de multitud d'associacions i particulars que treballen per la pervivència de l'euskera. Atacant de mort Egunkaria, com voldrien fer amb l'exemplar sistema d'ikastoles, ataquen també de mort la llengua, i en definitivament, com deia abans, es va contra tota la societat basca. Fins i tot la d'aquells que, tot i sentint-se bascos, no la parlen, ja que un dels trets definitoris de la identitat d'Euskal Herria, com ho és el català dels Països Catalans, és la llengua.

3) Més greu encara que això, però, en el cas Egunkaria, és que, més que mai, s'evidencia com de feble és l'Estat de dret, la reconsagrada separació de poders a l'Estat espanyol. I evidenciar que a l'Estat espanyol es continua torturant. Molts ja ho sabíem. Ho sabíem de fa temps. Benvingut sigui el clamor actual de denúncia de les tortures patides perMartxelo Otamendi i els seus companys de l'Egunkaria. Si el fet d'haver-ho denunciat una persona pública com ell fa que les altres denúncies prenguin més credibilitat, benvingudes sigui. El cas és que jo ja donava credibilitat fa 10 anys a les tortures denunciades pels detinguts catalans de l'Operació Garzón del 92. A El 9 Nou, aquells dies previs als Jocs Olímpics, ja escrivíem en una editorial titulada "Els Jocs no ens poden fer perdre les llibertats" que "en un estat de dret no es pot permetre que els agents de l'autoritat no respectin els drets constitucionals, i la Constitució determina clarament en quines condicions es poden fer registres i la identificació de les persones a l'interior dels locals. No és lícit que, sempre que es vulgui, es pugui recórrer a la Llei Antiterrorista, que anul·la els drets dels ciutadans als qui s'aplica".. I al cap d'unes setmanes, el 28 d'agost del mateix 1992, arran de la desaparició de la pogramació de Catalunya Ràdio del programa 'L'orquestra' del recordat Jordi Vendrell, ja escrivíem en una altra editorial titulada 'L'orquestra', víctima de la pau olímpica': "Decisions com aquesta ens fan adonar de la paradoxa en què es mou el món de la comunicació. En teoria, la llibertat d'expressió està més garantida que mai. A la realitat, s'ofega perquè uns quants -que se senten més a prop del poder que del ciutadà- decideixen acotar-ne, cada vegada més, els límits".

Com s'atreveixen els partits espanyols, el del govern i el de l'oposició, a negar que es tortura a les comissaries espanyoles? Ara ho diu Martxelo Otamendi, però és que també ho diu Amnistia Internacional en el seu informe, o fins i tot el Relator de l'ONU sobre la tortura al món, Sir Nigel Rodley, en un informe devastador que documenta 77 casos de tortura a les comissaries i presons espanyoles en els últims quatre o cinc anys. Us el podeu baixar per Internet des de Vilaweb mateix. I és que potser Amedo i Domínguez van ser un miratge? Segur que a la Policia, com en tots els oficis, hi ha bons professionals –si en aquesta sala n'hi ha algun, que hi vulgui aportar el seu contrapunt, el convido a que ho faci–, però el cert és que també n'hi ha que continuen amb mètodes antidemocràtics, repressius, com si, efectivament, aquell ho hagués deixat tot "atado y bien atado". I l'Estat el que ha de fer és investigar-ho, on anar amb querelles contra les presumptes víctimes de tortures. Sortosament, el cas Egunkaria ha coincidit amb l'anunci que ara, al cap de 10 anys, el Tribunal d'Estrasburg investigarà les tortures denunciades pels catalans detinguts el 92.

I és que, ¿per què hem de dubtar que la mateixa policia que, davant les càmeres de televisió, no es va estar d'atonyinar a pagesos o a estudiants en ple campus de la Universitat, no ho faran en l'anonimat d'una caserna o una comissaria?

Acabaré llegint un paràgraf d'un emotiu article que escrivia fa uns dies l'admirat Vicent Partal a Vilaweb, referint-se a la detenció de l'exdirector d'Egunkaria, Pello Zubiria: “Conscient que la barbaritat comesa amb ell és tan gran que només la ceguesa infinita i l'odi irracional que el Partit Popular ha anat estenent com el pus més pudent pel conjunt de la societat pot fer creure que hi ha cap relació entre la realitat i el discurs oficial en aquest cas".