Pàgines

26/8/14

Dues mil truges

Obres de construcció de la macrogranja de Serrarols, a Sant Martí d'Albars
Article publicat a la secció 'A corre-cuita' d'EL 9 NOU del 22-8-2014:

"El 28 de març de 2009 es feia al monestir de Lluçà l’acte simbòlic d’apadrinament d’una xarxa de “territoris serens”. Exercia de padrí l’aleshores conseller Josep Huguet i d’apadrinats representants dels ajuntaments del Lluçanès, el Moianès, el Bisaura i el Collsacabra. En la definició de “territori serè” que encara es pot llegir a la web del projecte s’hi proposaven com a fita “l’aprofitament del capital territorial en clau de desenvolupament humà, més enllà de la simple obtenció de benefici econòmic, promovent l’ús dels recursos locals de manera que sempre s’hi obtinguin altres tipus de benefici (ambiental, social, educatiu, etc.) i amb la participació d’empreses i organitzacions compromeses amb els plantejaments de la responsabilitat social territorial”. No es tractava de convertir el Lluçanès, o els altres territoris, en una mena de reserva on no es podia tocar ni un bri d’herba. Es tractava d’evolucionar, com ha fet l’home al llarg del segles, en equilibri amb el territori, precisament modulant-lo i donant-li vida. Adaptant el territori i adaptant-se al territori. Alguns, però, allò de no passar-se amb la serenitat s’ho van agafar al peu de la lletra i van decidir obrir la comarca, i ara parlo del Lluçanès, en un tot s’hi val de macrogranges de porcs. I com d’una cort de poc més de mitja dotzena de truges se’n podia extreure un permís per fer-hi una macrogranja amb més de dues mil. Feta la llei, feta la trampa, fins i tot en els territoris serens. Com si no s’hagués après res, ben res, de l’experiència d’altres, com a la plana de Vic, on sense haver-se conjurat mai perpetuar-hi la categoria de “territori serè” com sí que va fer el Lluçanès, es van malvendre les fonts per la voracitat d’uns quants pocs que algú va batejar amb l’ocorrent nom d’'aristocàrnia'. Alguns fa temps que ho prediquem (en el desert). Ara, però, hi ha una petita diferència. Però important. Un ajuntament, de moment encara un de sol, ha saltat a l’altra banda de la ratlla. La resistència de Lluçà, amb l’alcaldessa al davant, és molt més important que un pur tràmit administratiu que va obligar a tornar a aprovar de pressa i corrents el projecte de portada d’aigua al Lluçanès. No claudicar davant la temptació de la canonada fàcil (i cara!, més d’un milió d’euros públics, per ara) i espavilar-se buscant (i trobant) l’aigua on ha estat tota la vida, sí que és apostar per la serenitat. I pel territori".